Navegar

Navegar pels entrellums

i derivar l'esguard cap a la vida,

fer de naúfrag a una illa

per reempendre viatge al sud

sentint la calidesa de la llum...

Deixar-se astorar pels sons de lluny

cantant per dins una vella cantinela

sota aquell color nou del capvespre

sentint el xiulet d'un mai vist ocell,

esperant que la nit arxivi tota tota l'experiència.

***

Gira i gira

Se'm tenyeix la vida de blau.

Un far de llum freda a la riba,

el vespre prematur que em plau,

un vent alè d'un giny que respira,

el ritme de l'onatge movent la nau.

La Terra, que gira i gira...

Amenaça

S'estarrufa contundent el vent

al davant la meva cara

i amb el fred més punyent

de cop sobtat m'amenaça...

Amb la veu ja gelada

i l'alè sent núvol espès

em quedo garratibada.

Com una estàtua al carrer,

com un caramell blanc de gel,

com un sospir de l'hivern,

com una allunyada i lleu campanada,

com el color transparent de la flama

que a poc a poc aquesta nit s'apaga.

Gemecs

Gemecs de la llum que de nit
amb la foscor s'entrabanquen,
singlot afegit
amb soroll trencat de sospir.

Anells que al record hi romanen
passejant pels cercles de fredor
que t'escarden els vidres de dins.

Navegar, escriure

Aguantar l'embat de les onades,

protegir la bodega dels atacs,

avançar al ritme monòton del mar

sense perdre el ball lluminós del far.

Nedar per l'aquarel·la dels blaus,

fregar-te la pell a la platja de les algues,

habitar un vespre l'illa pirata

i passejar l'esguard per la calma de l'albada.

Fer de les nits espectacles

de lluna i planetes i estels,

fer dels dies baranes a cel obert

i volar pels núvols de nata i mel.

Navegar tota la vida,

navegar sempre endavant,

amb la més ferotge de les tempestes

o fluir fluint per l'oratge més calmat...

Escriure quatre quartetes

amb el teclat entre les mans

i aquest batibull al cap.

Escriure i anar filant,

filant, teixint el text

que amb veu de tinta negra m'allibera.

Passar l'hivern que no ha arribat

Un gest subtil davant del foc

esquivant el crepitar de les espurnes

i sentir el suau cremar dels troncs

mentre et gela el fred l'esquena.

I així, passar l'hivern que no ha arribat

tot sabent que és tasca difícil

d'aconseguir l'equilibri

al desitjat confort tèrmic total...

Esperar serenament que la primavera

ens compassi nous desficis

amb el savi ritme temperat.

Esperar serenament.

La força de la paraula

M'encoratja la força de la paraula

que neteja les frontisses dels sentits

i suavitza amb oli màgic

els grinyols que hi ha per dins.

I la màgia de la vida

i els sediments que han reeixit,

i el sol que dia a dia torna a lluir

generen fluxos plàstics a cada gir.

Amb un raig de llum i oblit,

amb els estels de cada nit.

Pedra, seda

Pedra, seda,
llum amb boira que entela
el dia més clar.

Quan, quan...

Quan el sucre esdevé amarg

i les llums de nit no il·luminen.

Quan cada color tendeix al negre

i el vernís fa capes de foscor.

Quan els pals se't trenquen quan camines

i les botes perden les soles a cada pas.

Quan l'albada és un fred cau de núvols

i el migdia un bressol de desconsol.

Quan, quan, quan....

Fràgil

Que n'és de fràgil

el finíssim fil vital

quan preveu

la trencadissa final!

Som titelles de la història,

som capbussons a un memorial

fet de la més volàtil glòria.

Som remor d'un vell cantaire,

som de cop la borda rima del món,

som captaires d'una antiga flaire

que suspèn un dia l'harmonia, i ens fon.

Estampat a la terra

Estampat a la terra,
imatge i natura.
Racons plens de vida
amagada amb enginy,
racons d'harmonia
que dissimulen sovint
i no volen mostrar-se,
són cova o guarida
són remor antiga de la nit.

Vibració

Vibració de corda fina,

llençol de lli estès al sol

abisme amb trencadís sonor.

Cadència blava ennuegada

pels núvols grisos de l'enyor

sentint per dins una cantata.

I activar demà els gestos de la cara

regalant al voltant mirades

abans d'estimbar al mur de la tristesa un plor.

M'agradaria ser

M'agradaria ser pluja fina

i ploure dies sobre el regne més verd,

activar la més trist melancolia

i jugar a jutjar allò que el destí ha fet.

I ser fang de terra verge

i temple de l'orient,

campament d'etern rodatge

o riu d'intrèpida corrent.

Un somriure al ritme de vent,

brillantor sublim d'un efímer estel

o prematur capvespre

per dormir serenament a redós del cel.

Cantar la rima més etèria,

sentir la rosada a la pell

veient la llum d'una excelsa matinada

marinada en aquell onatge etern.

I ser ja gestor alegre

d'una flota que increpi les boires,

martell de fuster savi dins el temps

o violoncel solista del més bell concert.

A estones

Sóc habitant del desert,

sóc un raig que es transforma en lluna,

sóc vida regal sota el cel,

sóc el filet daurat a la cresta de la duna.

A estones, l'esfera per fora i un garbuix a dins,

mil moments que dolçament han fluït,

un pes rutinari al sector dels anhels

i, esculpint-se, la glacera tenebrosa del buit.

Sóc habitant del desert,

sóc vida regal sota el cel...

Si la vida

Si et mulla la pluja,

si t'emblanquina la neu,

si una nit t'il·lumina la lluna,

el sol t'acoloreix els dies,

el mar t'esquitxa

i el vent et pentina amb terra i sal.

Si una sonata atorga so a una llum

i una melodia toca el ritme d'un salt al passat.

Si els colors multipliquen els núvols al vespre

i trobes sentit a seguir caminant...

Si la vida et posa deures

i a la llibreta et queden fulles en blanc.

Si la vida.

El temps

Quin garbuix el temps!

Els ahirs perduts

i un ara que s'escapa

perseguint futurs.

Enrere, endavant,

espai de la memòria,

espai sense indret,

camins que ja s'han fet,

sediment, història,

projecte dins la ment...

Demà, sempre, mai.

Tal vegada un dia

laberint a la mida

de la nostra vida

enllaçat al traçat

de la trama total.

Quin garbuix el temps!

Avançar

Avançar per les sendes dels poetes,

marxar a l'aixopluc dels mots

quan les nits són llargues i fredes

i vols convertir la ratafia en ron.

Avançar per les sendes dels poetes,

contemplar la natura que allibera

quan l'escala fa feixuga la pujada

i el fang t'enganxa al passat.

Avançar, marxar,

anar enllà...

Bártulos

Foto: un mural de la Universitat de València

El cervell i la memòria

Foto: de l'exposició "Pels laberints", del CCCB. Barcelona

Dies de transició

Foto: serra de Cardó (entre la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre)

Canvi de color.

Dies de transició

al cor del bosc.

***

Encara

Encara el sol il·lumina

les fulles que han caigut.

Entre els mots

Les lleis de la combinatòria,

música i llum entre els mots

que saben parlar de la història

d'una fulla que vola,

de l'evolució del seu color,

del vent que a l'albada la bressola

per llocs mentals cau d'enyor

a terres flonges amb catifa

i boscos caducifolis de la tardor.

La paraula

Luxe vital

al teu abast.

La paraula.

Mots i versos

que són baula

i el fil més transparent

d'una història imaginada,

d'una idea emergent,

de la veu subtil a uns llavis

que ens omplen el món d'alè.

Porta oberta

L'espai es va fer temps

i al terra entrà el cel;

al bell mig de l'aigua, núvols

i profunda brillantor

per emmarcar amb color

el canyís i tot l'entorn.

Quan el toll serà sec,

el camí esdevindrà so

de plana sense tresor

ni porta oberta a un màgic món...

El color del primer fred

Memòria de sol a migdia,

vells verds- ja caducats-,

bellesa mineral que ens transporta

a albades intemporals...

El color del primer fred

Nata (poema sense e i sense i)

Nata a cada onada

surant al gran ball.

Marca la lluna

una dansa, un salt.

Núvols cansats,

sol, sal a mar,

capa abrupta,

soroll ancorat

al gran punt astral.

Torna, torna

cada tarda

una llunyana sardana

amarada al cap.

Tub amb soroll

jugant a la nostra tardor.

Massa salada,

muralla al foc,

natura d'alta dolçor.

Dolça banyada...

***

Som plàncton (sense e)

Participació al 177è joc literari del blog Tens un racó dalt del món

Som amfibis,

som submarins,

som la cadira al batibull

som plomalls sagrats

som l'aigua d'acollida

som trossos amb vida

transformats, som batuts,

som pous foscos i caus d'acull.

Vindrà la pluja,

i l'huracà,

sota un riu així

buscaràs camí.

Complot, voraç batalla,

triomf humit

món amagat,

paradís cap a mar.

Cap sota l'ala,

agafar un tronc surant

i anar-hi anant, anar-hi anant.

Sòbria via, flotació.

Som plàncton, boira o llum,

som natura a prop o lluny.

Lluna al mig de la nit,

foscor a l'onada,

closca a la mort, la fi;

crit mut d'un drac marí.

Silenciada la veu

Sovint, els mots suren cansats,
sovint són llençats contra les roques
i perden l'equil·libri en no parar quiets.

S'embrollen, lletra a lletra,
a l'aiguabarreig de les onades boges,
del vent helicoïdal,
de la boirina oscura sense final.

Fugida la transparència del cristall,
la calma harmònica dels dies plans.
Oblidat aquell reguitzell de paraules fines
per descriure mons de llum i escuma
a uns reductes plaents fora del temps.
Anul·lada la remor i perdut el ritme,
silenciada la veu d'argent.

Comminada, barroerament, a ser absent.

Iniciar el dia

Iniciar el dia amb la visita a les golfes

per triar al bagul de sempre guspires i solfes

i seguir mantenint amb elegància el pas al ball vital...

Sense entendre gaire la coreografia,

sabent que molts esforços són ja fracàs,

intuint que el castell farà llenya

però que encara és possible dibuixar

nous projectes entre els somnis i un llunyà l'enllà.

Que molts verbs seran vius,

que un raig qualsevol definirà la lluentor,

que al camí bastim el viatge

i que cal avançar amb convicció. (O no)

Dies de transició

Dies de transició:

ens fa l'ullet encara l'estiu

carregat de verds i de claror;

vol entrar a la vida la tardor

i foragitar els ambients de llum a dojo

per emboirar un munt d'hores entristides,

mig mortes per la desil·lusió de la foscor.

Com les fulles, que aviat començaran massivament a caure,

com la migració ocellaire que les antologies anuncien,

com el vapor que entelarà la transparència

dels vidres que ens ressistim a percebre,
transmutarà el món immediat al nostre voltant.

Despertarà l'albada amb mandra i retard,

veurem el sol sovint ja esbieixat,

serà el cel patrimoni dels núvols grisos

i seu de vespres prematurs, immadurs i avançats.

Les nits es faran llargues

i refredaran els camps...

***

Calidesa

Dissipa el vespre cada color

a l'ampit de la calidesa d'entrellums.

Transgredint immensitats,

gestant a la retina el record

dels atrevits núvols-caramel

que pengen la dolçor ara al cel.

***

Vides diverses

Vides diverses,

o un passeig pel temps.

Vida nova

amb futur,

pi novell,

ves amunt, amunt...

Vida morta,

sols passat,

pi vell,

llenya que es pudreix.

***

Miniatures

Modula el vent la força de les onades,

les veiem constants en el fluir d'escuma blanca

sobre l'acollidora platja vora ma casa.

La tarda humida, salada,

clara, suau, plaent i assolellada

es dissol a l'aiguabarreig del vespre

i enganxa engrunes de sol a cada petjada.

I ensumem l'harmonia de l'univers

als nostres sempre, abans, ara i després,

miniatures dins l'immens corredor del temps.

Mirall

Mirall de núvols,

mirall dels pins,

aigua serena,

puntes filades

d'un verd coixí.

Busco granotes,

busco mosquits,

espiadimonis

i el vell encís

d'un lloc amb temps

quasi infinit.

***

Som els mots

Som trossos del temps

que la tardor ubica,

som la sorra fluïda

que pel vidre llisca,

som els silencis,

som la clau de la vida.

Som cortines de pluja,

som el vent que empeny

a ratxes cada gota,

som al cel cada estel

que la nit fosca perfila.

Som les mans que parlen,

som la remor de l'albada,

som els somnis antics,

som esquitxos de tinta.

Som els mots del poema,

som les lletres del vers,

som els sons, som les veus

que a recitar et condemnen...

Labor de Labordeta

Sempre un lloc

Tens, teniu, tindreu sempre un lloc
a les festes, als àpats brillants,
als esdeveniments quotidians,
a la taula de fusta, a un subtil racó.

Linkats a un aroma, a aquella remor,
a una llum, a la ingravidesa d'un mot,
torneu. Torneu per brindar amb les copes més fràgils,
que el cristall interpreta aquell so
del record reposat al celler dels cors...

Clara és la llum

Clara és la llum

quan l'alba inaugura

el temps del nou dia.

I amb els núvols i el vent,

serenament o amb pressa,

ens cicatritzen l'esgarrapada del temps

o alguna nocturna ferida...

El matí ens empeny

al gronxador de la vida

i pinta de blau els mars

o d'esperança l'eixida.

A sotracs

A sotracs ens empeny la vida

i fluïm, anònims, pel dia a dia.

Et bressola un ritme,

t'assedega el sol,

parles amb la lluna,

vius a recer dels mots.

A la vora de la nit

Foto: cel de Kioto (Japó)

Llum ancorada

a la vora de la nit.

Tarda d'estiu.

***

El temps

És estrany el temps:

tan aviat ens empeny

quan és fugisser,

com ens atura amb

inexpugnable barrera

si tot d'una esdevè espera.

Xarxa de seda

que embolica el cel

i ens deixa al terra.

Engrunes de llum,

barricades de pedra...

Túnel al final

del ball a l'esfera.