deixar que t’inundi el mar d’espurnes més llunyà,
esperar noves vies
a la propera cruïlla,
cercar a cada albada
la remor d’un clam,
la transparència de l’ombra,
el perfum sigilós del serà
o la joia inesperada que és al caure
quan se’ns esvaeixi la bruma
que Plató va descriure fa anys…
Traspassar les fronteres.
1.
Inici de viatge a Islàndia
No és temps de balenes
ni de veure frarets,
no hi ha ocells -han marxat-,
no hi ha flors ni abelles,
és temps de ventades
i de recollir el ramat.
De gaudir de les pluges,
nevades i platges,
contemplar els paisatges,
pujar als volcans
o passejar per les valls…
2.
Vent en calma,
cel canviant,
núvols que passen,
matí elegant
amb vistes al mar
i volcans endormiscats…
3.
Material piroclástico
por doquier
para formar un suelo de anteayer.
Museo al aire libre
bajo un cielo de exposición
que acaricia suavemente
cada roca y la ceniza
procedentes de alguna explosión…
Viejas coladas de lava,
mucha escoria del magma,
tantas piedras colocadas como por azar
configuran un paisaje singular.
4.
Las colinas, los volcanes, los glaciares
bajo un cielo todo nubes.
Inmenso espacio
para contemplar despacio
las corrientes de los ríos,
las granjas esparcidas por el campo,
los caballos y el asfalto
que nos conduce a las tierras cálidas del interior.
5.
Pluja a dojo,
cel espés,
fred a estones
i el camp verd.
Relleu constant
de cims i valls,
mar en calma,
rierols a cada pendent,
aigues braves
van caient…
Matí fosc,
anem circulant
pel tractat de geologia,
capitol primer de valls glaciars.
6.
El tiempo,
el fuego,
el viento.
Artistas del paisaje
de sabio quehacer
que con agua y hielo
esculpen los relieves
a diario bajo el cielo.
7.
Musgos, líquenes,
plantas diminutas
sobre las rocas.
Cascadas y fisuras,
volcanes, agujeros,
paseos de corderos
que de tres en tres
caminan sin estrés.
8.
Paseando por las coladas de lava
viendo colores de un suelo
modelado por el fuego
contemplo la arquitectura del tiempo…
Fisuras, vapor,
tubos y derrumbes,
cenizas, escoria,
rocas y cuevas,
elevaciones grises,
paredes negras…
Musgos, líquenes,
hierbas rastreras
y el otoño pintando
las hojas de los abedules
entre las piedras…
9.
El silencio
Ni una brizna de viento,
ni un canto de pájaro
ni el rumor del campo,
sólo el silencio.
Veo el Katla,
glaciar esclavo del tiempo,
siempre a punto de estallar.

10.
Immensitat feta glacera
i un llac on deixar caure icebergs
entre volcans, cascades i aiguamolls de sediments.
És viva la Terra, sovint provoca moviments.
Explota i treu magma incandescent,
mou les plaques i modifica el relleu
en tanta activitat efervescent…
11.
Depositan los ríos
sedimentos glaciares,
forman marismas
junto a volcanes piramidales
cuando vuelcan sus aguas al mar.
Llegamos muy pronto
a ver la lengua del glaciar.
12.
Laberint d’aigües
d’orígen glacial
que van cap a mar.
Rius, rierols, llacs,
cataractes i basalts
són miralls
per reflexar tanta llum natural.
Cel immens, poderós,
transparent, fred, blau i àgil,
promesa d’aurores boreals.
Costa retallada,
artesania singular
d’una geologia en activitat.
S’acaba l’estiu
i els grangers recullen els bens.
Pobles petits,
carreteres desertes,
ports de pesca
i cementiri cara al mar…
13.
De soslayo
Veo las piedras por las laderas,
el mar rizado y, a merced del viento,
las hierbas.
De soslayo veo las cumbres cercanas,
las abruptas cascadas,
la lluvia insistente
y alguna casa sin gente.
Un viejo casco naval,
la playa con brazos de agua,
ostreros de litoral
y alguna capilla cerrada.
Una piscina termal,
de soslayo la luz natural
tras la niebla otoñal,
barro y arena por el cristal
y esta lluvia insistente
cálida, constante y envolvente.
Dejar la pista
y desde la carretera observar
como la neblina, de golpe, te absorbe…
14.
Per la vall glacial
serpenteja la carretera.
Tots els verds pinten
ambdues voreres
i les volcàniques carenes.
Cases colorides aïllades
-model dibuix infantil-
de cavalls i ovelles envoltades.
Llacs i rius com miralls
reflexen els núvols blanca en ball
des de la pista gris assolellada.
15.
Los abedules, casi dorados,
el serbal de los cazadores derivando hacia todos los rosados,
y el otoño pintando el bosque de color caramelo y fuego.
El día es gris y el basalto negro,
el lago tiende al verde,
el agua es un espejo.
Musgos sobre las rocas;
hay ceniza en el suelo del sendero.
16.
Reunen los granjeros sus ovejas,
a caballo las concentran
y consiguen que un gran rebaño
interrumpa la circulación.
Se acaba ya el verano
y las llevan al establo.
En la carretera, caravana,
y algunos viajeros caminan por el arcén.
La tarde difumina el paisaje
mientras los corderos avanzan con lentitud.
Ceremonia islandesa de Septiembre,
la epopeya más campestre
fiesta popular de reigambre ancestral…
Música y baile,
celebración que nos vamos a perder
por esta manía que tenemos
de ir al anochecer al hotel…
Somiar que la nit és aigua,
que la pluja és calma
i els estels paraules.
Que el poema raixa,
que els versos canten
entre la lluna i l’alba.
Que els núvols
són bressols pel mots
i el temps catifa blanca
enjoiada cada jornada…
Litúrgia llumínica,
cel cansat,
núvols tèrbols, cel pinzellat.
Matí de calima i humitat,
brogit al terra, brogit alat,
que aviat la pluja matisarà
amb aigua clara de gotes dansants.
Sublim ventada
i fredor de març,
les frèsies esclaten,
quin goig que fan!
Vermell esplèndid
primaveral,
vida inclosa
a les flors del meu voltant.
contemplant la florida
de les prímules que no esperen.
Esclat de grocs i blancs,
les flors primeres
cerquen llum de dia a boscos i prats
i transparència nocturna a les estrelles.
Remor d’aigua fresca als rierols,
el fred d’hivern ja és record;
triomfa al paradís dels insectes
i de les flors
l’alè càlid més misteriós.
Festa gran al camp,
simfonia de les fades,
aromes nous de dolça flaire
entre pluges, trons i llamps!
Matinar i sentir la brisa humida,
reverenciar la llum solar que filtren els núvols
per vibrar amb els grisos quotidians.
Descobrir reflexes a les façanes,
flors i poncelles als jardins,
brots verds nounats a la figuera
i un seguit de versos inèdits per dir.
Que parlin d’odisees,
d’escalades a muntanyes escarpades
o d’infinits encara per descobrir.
De xarxes, hams, canyes i nanses,
d’esquers brillants mòbils rutilants,
de la pau daurada a mitja tarda
mentre espero el tren per tornar a casa
una jornada freda de març.
De batalles entre fenicis i romans,
de les ruïnes soterrades,
dels vaixells històrics enfonsats
i de viatges lluminosos a Orient Mitjà…
Dia mundial de la Poesia
Brollen els mots
com l’aigua de la font,
brollen els mots,
i quan entren
en contacte amb l’aire
sentim aquella flaire
d’aventures inventades,
de somnis captaires,
de desigs,
de llums dansaires
o de reflexes sense nom,
de moments sublims,
d’esdeveniments reclosos
àvids de quotidià ressò.
Flors i poncelles al món del so,
brots i borrons, poms de colors,
atàvics missatges subtils en joc.
Il•lumina la veu,
és calitxa al cel de la vida,
reclama entitat
i com a protagonista
llueix triomfant la Poesia.
La vinya vora les oliveres,
el camp de blat i els ametllers,
paisatge sota els núvols
una tarda calma de passeig.
Vegetació mediterrània
que ens acompanya
a les postres d’un banquet
entre bassals
d’aigua clara i els garrofers.
Quatre pins,
les atzavares,
l’arc de lluna blanca
penjat al firmament,
flors silvestres als marges
i la brisa entre esbarzers.
Romaní de flor tardana,
aroma dolça d’un hivern
que anuncia primavera
entre esparrecs i fullles d’argent.
Avancen núvols pel cel,
retallen al blau siluetes
i s'alcen amb el vent.
Fan que el dia
pugi al tren del temps
sense equipatge ni bitllet,
sols amb hores de llum
i el rellotge de la vida.
Amb veus que es perden,
mots massa coneguts
i els silencis que estiren els vespres
cap a la foscor de la nit.
Voleien els núvols,
dansen lleugers a caprici del vent.
El sol il•lumina el que queda encara
d’aquest terminal hivern
i avui la pluja es prepara
per regar-nos passejades i sortides,
per animar vinyes, horts i arbredes
i rebre la primavera
amb els pantans mig plens.
Voleien els núvols
i cerquen el lloc
on descarregar pluja,
on discutir amb el sol,
on ser amos del món,
on jugar amb la lluna,
on ruixar les sequeres,
on cantar la cançó
que canta la pluja
quan proclama abundor
a camps i collites,
que ens aparca rere els vidres
a la vora de la llar de foc
respirant la flaire humida
carregada de vida…
i el terra brilla a cada passa,
és un goig veure com l’aigua
sembla un regal del temps.
I rega hortes i vinyes,
boscos i camins,
espavila flors i herbes,
recupera els jardins.
El sol tímid ho ve a veure
i ens regala coloraines,
un arc iris entre el gris
i uns reflexes infinits.
batega al cor de març
entre l’arbreda florida
i l‘esclat verd de la vinya.
Desig de pluja,
aiguabarreig d’un instant,
fang sota la lluna
i degoteig constant,
aigua beneïda
per irrigar els camps.
Temps d’embranzida,
temps per lloar
la llum que s’estira
per les hores del dia,
temps de cantar
sota el sol de migdia
mentre ve a ballar
la suavitat de la brisa
amb el blau del mar.
No volem líders
ni salvadors
amb milers d’esdeveniments,
acumulem experiència
mentre ens empeny el temps.
Gira il mondo gira
i nosaltres veiem
com passen els dies,
com s’escapa l’hivern,
com els anys es succeixen,
com seguim com si res.
Veiem com els altres
es van fent vells,
com cada hora diürna ens regala
llum per contemplar l’immediat
i cada hora nocturna ens dona
mil moments per recuperar
la força i la vitalitat,
per sedimentar el que hem de guardar,
per ser àgils i dúctils. I per somiar!
càlid l’aire
i transparent el blau del cel
per celebrar tan dolç hivern.
Migdia per volar,
per enviar enllà la mirada,
per enxarxar imatges del passat
i fer feliç l’esguard
cercant les flors més salvatges del paisatge…
Febrer generós
que ens regala dies flonjos,
hores llargues de llum
i albades callades
entre el silenci dels mots.
M’agrada mirar el cel
i veure la lluna,
travessar l’espai
cercant la lluentor d’un estel,
m’agrada sortir al balcó
per sentir el vent fred
al mig de la foscor.
M’agrada perquè sé
que aviat arribarà l’albada
amb la lluminària blanca,
que les hores ens han d’emblavir
per una llarga estona
l’immens i lluït sostre,
que el dia ens musicarà
la ballaruga quotidiana.
Que el sol farà del migdia
una frontera desitjada,
i que a cada minut
pot néixer una balada
per lloar tanta i tanta
activitat diürna inusitada.
I quan sigui el moment de la vesprada
i els colors pintin el cel a pinzellades
sabrem que de nou la nit
ens embolcallarà serena
per protegir cada registre,
per fer del pas del temps
un guió ancestral de l’art de viure.
I que m’agradarà sortir al balcó
per gaudir del fred, la lluna,
els estels, el vent i la foscor.
que els vents bufin a plaer,
que cada finestra sigui un ballet,
que les gotes marquin el ritme,
que s’omplim les basses i els recs.
Esperar que la vida ens regali
sorpreses a dojo i serenor i caliu,
que cada poble sigui un cau en calma
i al món sigui venerat l’art
i l’estima i la ciència, i no es precaritzi la sanitat.
Que els projectes més nobles
siguin factibles i tinguin possibilitats,
que el goig de veure un nou dia
empenyi els colors de la vida
a obrir-nos camins sempre enllà…
