Avançar per les sendes dels poetes,
marxar a l'aixopluc dels mots
quan les nits són llargues i fredes
i vols convertir la ratafia en ron.
Avançar per les sendes dels poetes,
contemplar la natura que allibera
quan l'escala fa feixuga la pujada
i el fang t'enganxa al passat.
Avançar, marxar,
anar enllà...
7 comentaris:
A vegades aquest desig d'avançar sense saber per on començar, ho fa més complicat oi?? a mi em passa...
Sempre endavant encara que ens costi.
més que avançar ara m'emociona marxar i deixar enrere tanta misèria
Mònica, sempre s'ha de començar pel principi... És una redundància, sí. Però no començarem pel final... Quin garbuig!
Alyebard, i amb aquella alegria...
Clidice, tu és que t'emociones amb tot!
Caminar a l'aixopluc dels mots és el que més m'agrada. Avancem, doncs.
Sentir el caliu dels mots quan les nits comencen a ser fredes.
novesflors, la força de la paraula...
Rafel, cremar adjectius i sentir el crepitar dels adverbis, fer un festival a la llar de foc i deixar que les espurnes de les conjuncions omplin l'aire d'un vermell efímer a la nit...oh!
Publica un comentari a l'entrada