dimarts, 21 de setembre de 2010

Som els mots

Som trossos del temps
que la tardor ubica,
som la sorra fluïda
que pel vidre llisca,
som els silencis,
som la clau de la vida.

Som cortines de pluja,
som el vent que empeny
a ratxes cada gota,
som al cel cada estel
que la nit fosca perfila.

Som les mans que parlen,
som la remor de l'albada,
som els somnis antics,
som esquitxos de tinta.

Som els mots del poema,
som les lletres del vers,
som els sons, som les veus
que a recitar et condemnen...



8 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Condemnats doncs i condemnades a recitar mots i versos de tardor o de tarda, veus, sons i ressons que ressonen en l'aire

novesflors ha dit...

Ja sé que no té res a veure però m'has recordat uns versos de Joan Maragall (El comte Arnau).

Isabel ha dit...

Elvira, això ja ho té la poesia...

Novesflors, el buscaré. No conec aquest poema.

Rafel ha dit...

Per això, a vegades, som muts davant la blancor del full ; que com un mantell de neu novella , colga els darrers versos de la comdemna i tornem a començar...

Isabel ha dit...

Rafel, un ritual que ens té atrapats...

onatge ha dit...

Som el què som, i de vegades només tenim els mots, les paraules, l'accent, la metàfora i la gramàtic del cos per anar escrivint...

Des del far uns mots.
onatge

Carme ha dit...

Som el record que batega,
som la il·lusió que camina.
Som una llàgrima de pluja,
som un somriure d'albada.

És preciós, Isabel!

Isabel ha dit...

Onatge, posseïm una fortuna...

Carme, gràcies!