dimecres, 1 de desembre de 2010

Quan, quan...

Quan el sucre esdevé amarg
i les llums de nit no il·luminen.

Quan cada color tendeix al negre
i el vernís fa capes de foscor.

Quan els pals se't trenquen quan camines
i les botes perden les soles a cada pas.

Quan l'albada és un fred cau de núvols
i el migdia un bressol de desconsol.

Quan, quan, quan....

3 comentaris:

Clidice ha dit...

cal seure ben arrecerada i quieteta
i esperar, només esperar
que tot torni a rutllar com cal
perquè torna, sempre torna

:D

Cafè amb lletres ha dit...

Quan la foscor ens omple tots els racons, cal que encenguem les espelmes, obrim els llums i sí, seure i esperar.

Isabel ha dit...

Clídice, sempre torna. Tot torna i res no és igual...

Cafè amb lletres, esperarem.