Quan el sucre esdevé amarg
i les llums de nit no il·luminen.
Quan cada color tendeix al negre
i el vernís fa capes de foscor.
Quan els pals se't trenquen quan camines
i les botes perden les soles a cada pas.
Quan l'albada és un fred cau de núvols
i el migdia un bressol de desconsol.
Quan, quan, quan....
3 comentaris:
cal seure ben arrecerada i quieteta
i esperar, només esperar
que tot torni a rutllar com cal
perquè torna, sempre torna
:D
Quan la foscor ens omple tots els racons, cal que encenguem les espelmes, obrim els llums i sí, seure i esperar.
Clídice, sempre torna. Tot torna i res no és igual...
Cafè amb lletres, esperarem.
Publica un comentari a l'entrada