divendres, 15 d’octubre de 2010

Silenciada la veu


Sovint, els mots suren cansats,
sovint són llençats contra les roques
i perden l'equil·libri en no parar quiets.

S'embrollen, lletra a lletra,
a l'aiguabarreig de les onades boges,
del vent helicoïdal,
de la boirina oscura sense final.

Fugida la transparència del cristall,
la calma harmònica dels dies plans.
Oblidat aquell reguitzell de paraules fines
per descriure mons de llum i escuma
a uns reductes plaents fora del temps.
Anul·lada la remor i perdut el ritme,
silenciada la veu d'argent.

Comminada, barroerament, a ser absent.

4 comentaris:

Carme ha dit...

Silenciada la veu d'argent,
anul·lada la remor
i perdut el ritme...
tornarà la transparència
i els mirallets
damunt de l'aigua.
Tornaran els vaivens
compassats de les ones.
recollirem els mots
que suren
i que lentament agafaran el ritme
conegut i equilibrat.
Amb espurnes brillant
d'il·lusió i de bogeria.

Arare ha dit...

deumeu, no hi ha qui us atrapi! (jo sóc el silenci, au!)

psssst, boníssim el poema, IBM i boníssima la rèplica, Carme!

Isabel ha dit...

gràcies, Carme! recullo les teves espurnes-

Isabel ha dit...

Arare, marededeu! tu el silenci? noooooooo!