dijous, 22 de juliol del 2010

A l'aixopluc




Al teu costat respiro pluja
al teu costat em bressola el mar,
al teu costat sóc brisa i broma,
sóc vent assolellat,
soc lluna i fam,
solemne calma, interrogant.


M'obres camins al mig del fang,
em parles a cau del llac,
veus com et vaig ensumant...


T'imposo inici
i tu vas marxant,
em portes a llocs ben estranys
i jo, al damunt teu, vaig cavalcant.
Per selves verges,
per oceans,
per illes blanques
de corall,
pels sons sublims,
al teu costat,
per versos subtils,
al teu costat,
per la rima immensa,
al teu costat,
pels mots de vida,
al teu costat,
sortilegi i llum,
al teu costat,
poesia,
al teu costat.


A l'aixopluc, ara ja,
del poema acabat.

4 comentaris:

Sàlvia ha dit...

Surto o no surto? Quin poemari més requetexulo tens. Jo vaig xorimangant, pessigant, com una papallona.
http://bibliopoemes.blogspot.com/2010/07/surto-o-no-surto-poesia-per-als-xiquets.html

Besadetes en forma d'haikú

Isabel Barriel ha dit...

Sàlvia, de fet jo escric perquè tu ho xorimanguis, ja ho saps!

Un pomell de haikús i tankas!

onatge ha dit...

S al seu costat respires i ets interrogant i totes les altres afirmacions..., ets una dona amb vida i que la viu i la comparteix...

Una abraçada des del far.
onatge

Isabel Barriel ha dit...

onatge, sóc qui sóc...

Una abraçada des del blog,

I.