divendres, 23 de juliol de 2010

A la frontera




Tement els camins
aixequem el vol
per cercar al cor de l'aire
l'espai més lleuger,
diàfan i clar
o buscar cristalls a l'albada
amb vareta de fada per endevinar
els misteris de la vida
i el temps que ens ha de durar...

Sigui el que sigui,
curt, mitjà, esquifit, immens o llarg
ha de jugar amb l'elasticitat.
Vull que em dugui a la frontera
entre la llum i la immensitat,
allà on l'infinit ens ha de xuclar.

2 comentaris:

onatge ha dit...

L'nfinit, té límit...?
Un poema profund aquest, bé, com tots els teus...

Una abraçada des del far.
onatge

Isabel ha dit...

L'infinit no pot tenir límits... som nosaltres els limitats, i el nostre món, ple de murs...
És que em poso a escriure i se m'embalen els versos. I mira, surt el que surt... esperant rebre la llum del teu far, onatge!