Publicat a itineràncies poètiques
Tement els camins
aixequem el vol
per cercar al cor de l'aire
l'espai més lleuger,
diàfan i clar
o buscar cristalls a l'albada
amb vareta de fada per endevinar
els misteris de la vida
i el temps que ens ha de durar...
Sigui el que sigui,
curt, mitjà, esquifit, immens o llarg
ha de jugar amb l'elasticitat.
Vull que em dugui a la frontera
entre la llum i la immensitat,
allà on l'infinit ens ha de xuclar.
2 comentaris:
L'nfinit, té límit...?
Un poema profund aquest, bé, com tots els teus...
Una abraçada des del far.
onatge
L'infinit no pot tenir límits... som nosaltres els limitats, i el nostre món, ple de murs...
És que em poso a escriure i se m'embalen els versos. I mira, surt el que surt... esperant rebre la llum del teu far, onatge!
Publica un comentari a l'entrada