dimarts, 20 de juliol de 2010

Calleu...


Calleu, que dorm la paraula.
Queda buida la veu
i ningú sent el crit de la terra.
Rau embolcallada a una nau
que navega silenciosa i ferma
fins que un brogit de llamp i tempesta
produït pels impulsos vitals l'allibera.

2 comentaris:

deomises ha dit...

Et deixo el seguiment al teu poema:

Cúspide

T'has descobert
Silenciosa i ferma
Enmig del desert
Qne m'envolta la set erma,

I he de callar
Per no trencar el silenci,
Esperar el demà
Fins que la tristor em venci.

T'has descobert
Clara cúspide pura
Perquè, despert,

Et segueixi amb la usura
De qui sap del cert
Que així la vida assegura.



d.

Isabel ha dit...

gràcies, deo!