divendres, 2 de juliol de 2010

Elogi a les vacances

Recupero aquest poema del meu propi arxiu.
Per la seva vigència.
Per lloar un bé preuat.
Per ser oportú, cert, actual,
afortunadament actual...

Quan saber quin dia és perd rellevància.
Quan diumenge i dilluns es dilueixen al pou de la indiferència.
Quan la nit no et posa límits.


Quan el temps no cobra peatge
i pots mirar el cel aixecant el cap sencer.


Quan la vida pren dels sentits els cops d’ingeni
i li treu drama a l’absència de neguit.


Quan t’és igual la serenata dels galls a l’albada
i el despertador es transforma en paradigma de l'inútil.


Quan a tres quarts ignores ja l’hora
i pots contemplar la lluna que navega.


Quan el voltant es torna nítid
i els ocells canten a prop.


Quan l’endemà no és font de pressa
i l’ahir pot prescindir de la creu al calendari.


Quan avui el sol tanca la tarda
i floten entre els núvols els capricis de l’atzar.


Aquest repòs sideral,
aquest afable del vital,
aquest sentir que gires amb el món,
que el ritme intern ve carregat d’univers
que la llum t’omple la cambra dels somnis
que el sol fa néixer ombres
que el vent fa moure els arbres
que la ràdio sempre canta
que el mar sempre balla
que el mirall ara et contesta generós
quan li preguntes el perquè d’estar contenta...


Aquest estat sensacional
té per nom vacances
i el defecte de ser provisional!