Participació al 169è joc literari
del blog Tens un racó dalt del món.
Surto o no surto?
Al sol, a cremar-me?
A jugar i perdre i plorar?
A parlar i no ser escoltat?
A saltar i caure? ai!
Surto, surto!
Al sol, a l'aire,
a veure el paisatge,
a jugar i saltar i riure,
a nedar i volar.
Surto, surto!
El xiquet, però, no surt encara,
doncs, amorós, el pare,
l'ha lligat amb un fil invisible
a la seva caixa forta cuirassada.
13 comentaris:
Sort que quan vaig de visita m'assabento de coses que es fan...
Molt bonic!
Llàstima que a aquestes visites no et convidin a pastetes i café... només treus informació, Zel!
cal sortir, cal sortir, però tothom té el seu temps.
gràcies
La primera participació que llegeixo, d'aques t joc.
Es pren el seu temps... fa bé, encara que calgui sortir.
Jesús, gràcies a tu, que ens aboques a la participació! sortirà, sortirà...
Carme, el temps de l'aprenentatge. Vital!
Ai, ai, aquesta sobreprotecció; al final fins i tot la metabolitzen.
Rafel, recorda que les cries dels humans són molt indefenses...
Tant debò segueixi el seu instint, encara que tingui que pagar un petit preu. És el temps d'experimentar. L'amor del pare pot arribar a ofegar-lo. Preciós poema. ^_^
La Meva Perdició, és la corda que es tensa o no...
Quan sigui gran aquest fil invisible l'haurà de trencar per créixer....bon poema!
Elvira, el trencarà, i serà un xicot valent!
Cal deixar-lo anar, per experimentar i madurar.
Salut!
montse, ell trobarà el seu moment...
Publica un comentari a l'entrada