Raixa

 Somiar que la nit és aigua,

que la pluja és calma

i els estels paraules.

Que el poema raixa,

que els versos canten

entre la lluna i l’alba.

Que els núvols 

són bressols pel mots

i el temps catifa blanca

enjoiada cada jornada…

Frèsia

 

Litúrgia llumínica,

cel cansat,

núvols tèrbols, cel pinzellat.

Matí de calima i humitat,

brogit al terra, brogit alat,

que aviat la pluja matisarà

amb aigua clara de gotes dansants.

Sublim ventada

i fredor de març,

les frèsies esclaten,

quin goig que fan!

Vermell esplèndid

primaveral,

vida inclosa

a les flors del meu voltant.

Prímules

Rebre la primavera

contemplant la florida 

de les prímules que no esperen.

Esclat de grocs i blancs,

les flors primeres

cerquen llum de dia a boscos i prats

i transparència nocturna a les estrelles.

Remor d’aigua fresca als rierols,

el fred d’hivern ja és record;

triomfa al paradís dels insectes

i de les flors

l’alè càlid més misteriós.

Festa gran al camp,

simfonia de les fades,

aromes nous de dolça flaire

entre pluges, trons i llamps!

Versos inèdits

 Matinar i sentir la brisa humida,

reverenciar la llum solar que filtren els núvols

per vibrar amb els grisos quotidians.

Descobrir reflexes a les façanes,

flors i poncelles als jardins,

brots verds nounats a la figuera

i un seguit de versos inèdits per dir.

Que parlin d’odisees,

d’escalades a muntanyes escarpades

o d’infinits encara per descobrir.

De xarxes, hams, canyes i nanses,

d’esquers brillants mòbils rutilants,

de la pau daurada a mitja tarda

mentre espero el tren per tornar a casa

una jornada freda de març.

De batalles entre fenicis i romans,

de les ruïnes soterrades,

dels vaixells històrics enfonsats

i de viatges lluminosos a Orient Mitjà…

Poesia

 Dia mundial de la Poesia

Brollen els mots

com l’aigua de la font,

brollen els mots,

i quan entren 

en contacte amb l’aire

sentim aquella flaire

d’aventures inventades,

de somnis captaires,

de desigs, 

de llums dansaires

o de reflexes sense nom,

de moments sublims,

d’esdeveniments reclosos

àvids de quotidià ressò.

Flors i poncelles al món del so,

brots i borrons, poms de colors,

atàvics missatges subtils en joc.

Il•lumina la veu,

és calitxa al cel de la vida,

reclama entitat

i com a protagonista

llueix triomfant la Poesia.

Adéu, hivern!

Adéu, hivern!

Marxes quiet

emparant-te en el temps;

gentil, poderós, gràcil i expert

superb rei del fred

embolcallat pel silenci

que gemega sobre els blancs.

Adéu, hivern!

Tornaràs, nadó, al bressol

de futurs llençols

apaivagat pel sol que ha triomfat

solemne i voluptuós,

tornaràs a regalar-nos repós

sota els cels nocturns 

més foscos, cabuts,

gelats, cansats i profunds.

Adéu, hivern,

cau de penombres, 

emporta’t mantes, alfombres,

capes, gorres i bufandes,

veste’n, marxa diligent

i dorm sigilós

mentre floreixen les poncelles

al paradís dels verds i les estrelles.

Obre les portes a les primaveres

que voleien pels cels dansaires

sota el ritme de la llum 

i la partitura de flors, fruits i flaires…

Vegetació mediterrània

 La vinya vora les oliveres,

el camp de blat i els ametllers,

paisatge sota els núvols

una tarda calma de passeig.

Vegetació mediterrània

que ens acompanya

a les postres d’un banquet

entre bassals

d’aigua clara i els garrofers.

Quatre pins,

les atzavares,

l’arc de lluna blanca

penjat al firmament,

flors silvestres als marges

i la brisa entre esbarzers.

Romaní de flor tardana,

aroma dolça d’un hivern

que anuncia primavera

entre esparrecs i fullles d’argent.

Avancen

 Avancen núvols pel cel,

retallen al blau siluetes

i s'alcen amb el vent.

Fan que el dia 

pugi al tren del temps

sense equipatge ni bitllet,

sols amb hores de llum

i el rellotge de la vida.

Amb veus que es perden,

mots massa coneguts

i els silencis que estiren els vespres

cap a la foscor de la nit.

Voleien els núvols

 Voleien els núvols,

dansen lleugers a caprici del vent.

El sol il•lumina el que queda encara

d’aquest terminal hivern

i avui la pluja es prepara

per regar-nos passejades i sortides,

per animar vinyes, horts i arbredes

i rebre la primavera

amb els pantans mig plens.

Voleien els núvols

i cerquen el lloc

on descarregar pluja,

on discutir amb el sol,

on ser amos del món,

on jugar amb la lluna,

on ruixar les sequeres,

on cantar la cançó

que canta la pluja

quan proclama abundor

a camps i collites,

que ens aparca rere els vidres

a la vora de la llar de foc

respirant la flaire humida

carregada de vida…

Cau la pluja

 Cau la pluja ja del cel 

i el terra brilla a cada passa,

és un goig veure com l’aigua

sembla un regal del temps.

I rega hortes i vinyes,

boscos i camins,

espavila flors i herbes,

recupera els jardins.

El sol tímid ho ve a veure

i ens regala coloraines,

un arc iris entre el gris

i uns reflexes infinits.

Sobirana la vida

 Sobirana la vida

batega al cor de març

entre l’arbreda florida

i l‘esclat verd de la vinya.

Desig de pluja,

aiguabarreig d’un instant,

fang sota la lluna

i degoteig constant,

aigua beneïda

per irrigar els camps.

Temps d’embranzida,

temps per lloar

la llum que s’estira

per les hores del dia,

temps de cantar

sota el sol de migdia

mentre ve a ballar

la suavitat de la brisa

amb el blau del mar.

No volem

 No volem líders

ni salvadors

no volem caps ni defensors

volem viure

a terra lliure

sense exèrcit

ni assessins ni prínceps

ni reis ni grans senyors.

I per somiar!

 Engullim l’existència

amb milers d’esdeveniments,

acumulem experiència

mentre ens empeny el temps.

Gira il mondo gira

i nosaltres veiem 

com passen els dies,

com s’escapa l’hivern,

com els anys es succeixen,

com seguim com si res.

Veiem com els altres

es van fent vells,

com cada hora diürna ens regala

llum per contemplar l’immediat

i cada hora nocturna ens dona

mil moments per recuperar

la força i la vitalitat,

per sedimentar el que hem de guardar,

per ser àgils i dúctils. I per somiar!

Albades callades

 Subtils els raigs del sol,

càlid l’aire

i transparent el blau del cel

per celebrar tan dolç hivern.

Migdia per volar,

per enviar enllà la mirada,

per enxarxar imatges del passat

i fer feliç l’esguard

cercant les flors més salvatges del paisatge…

Febrer generós

que ens regala dies flonjos,

hores llargues de llum

i albades callades

entre el silenci dels mots.

L’art de viure

 M’agrada mirar el cel

i veure la lluna,

travessar l’espai

cercant la lluentor d’un estel,

m’agrada sortir al balcó

per sentir el vent fred

al mig de la foscor.

M’agrada perquè sé

que aviat arribarà l’albada

amb la lluminària blanca,

que les hores ens han d’emblavir

per una llarga estona

l’immens i lluït sostre,

que el dia ens musicarà

la ballaruga quotidiana.

Que el sol farà del migdia

una frontera desitjada,

i que a cada minut

pot néixer una balada

per lloar tanta i tanta 

activitat diürna inusitada.

I quan sigui el moment de la vesprada

i els colors pintin el cel a pinzellades

sabrem que de nou la nit

ens embolcallarà serena

per protegir cada registre,

per fer del pas del temps

un guió ancestral de l’art de viure.

I que m’agradarà sortir al balcó

per gaudir del fred, la lluna, 

els estels, el vent i la foscor.

 

Esperar

Esperar que arribi la pluja,

que els vents bufin a plaer,

que cada finestra sigui un ballet,

que les gotes marquin el ritme,

que s’omplim les basses i els recs.

Esperar que la vida ens regali

sorpreses a dojo i serenor i caliu,

que cada poble sigui un cau en calma

i al món sigui venerat l’art

i l’estima i la ciència, i no es precaritzi la sanitat.

Que els projectes més nobles

siguin factibles i tinguin possibilitats,

que el goig de veure un nou dia

empenyi els colors de la vida

a obrir-nos camins sempre enllà…