Brisa

 

Brisa suau

que el cel empeny,

silenci excels

sota els estels,

foscor profunda,

llargs moments

per dansar amb els somnis,

per cantar amb veu subtil

l’alegria d’un nou dia

que ha d’escapçar la nit,

per signar el caprici d’un desig

i dissenyar amb follia

el repte imminent

de l’albada que arriba.

Per omplir de tresors el temps

que ens manegarà el matí

amb la màgia de l’esdevenir

i la solvència dels projectes.

Per esperar més nits

beneïdes per la lluna,

per pintar el primer raig de sol

amb el color savi de la vida,

per sentir el compàs serè

de la nostra pròpia simfonia,

per inventar nous mots

i interpretar la cançó de cada dia...

Per traspassar fronteres

i començar expedicions del pensament

per aventures de nova collita

creuant novells paisatges d’artista.

Acentor alpino

Pasea por la ladera,
ligero la sobrevuela
entre cuatro arbustos,
las rocas, y la hierba.

Bajo el sol de la mañana
ascendemos al volcán.
Hace frío en la montaña,
y en la primera parada,
junto al sendero, 
lo podemos divisar.

Es un acentor alpino,
elegante, armónico,
sereno, distinguido,
de nítido plumaje
y movimiento tranquilo.
Ha bajado de los Apeninos?
No es éste su hábitat normal!

Le acompaña otro ejemplar
y se dejan contemplar,
justifican nuestra parada
para poderlos observar.

Tonos naranja tostado,
como el sutil y ligero 
material del suelo,
y grises y blancos jaspeados
en las alas, en el cuello...

Sopla el viento, sopla, suena, 
es contínuo el estruendo
al pasar por el cañón de al lado
o al chocar con la pared vertical
que vamos despacio dejando atrás.

Es el ascenso al Vesubio
un placer para cada sentido:
el paisaje, para la vista,
el viento enfurecido, para el oído,
olor a hierba, para el olfato,
para el gusto nada he encontrado
y para el tacto, este frío soberano
que nos congela la piel 
de las mejillas, la nariz y la barbilla
tal y como nos explican los viejos 
que pasaba en invierno antaño.

Al llegar a la cima,
vemos de nuevo a los acentores,
vuelan por allí arriba,
y el volcán, dormido, se los mira.

Tessel·les

Som tessel•les d'un mosaïc,
som marbre o pedra o lapil•li del volcà,
som l'arqueòleg que estudia
l'aventura contínua del quotidià.

Som pintura a una villa,
sanefes florides als murs,
columnes esveltes i altives,
som llambordes sota la lava i el fum.

Som segles d'immobilitat,
som els esclaus de la gran muntanya,
som els pins sagrats 
que il•lumina la llum més brillant.

Som turistes encantats,
som savis llegint a les pedres
històries de foc que el Vesubi ha signat.

Som una biblioteca oberta,
som les albades a Pompeia,
tants i tants capvespres
i els seus impertèrrits fantasmes...

Som la partitura,
som la peça interpretada,
som tots els papirs escrits
i els colors sota el sol i la lluna.

Som el que veiem,
som part de la cultura,
som diminutes criatures
amparades pel saber.

La gavina

La gavina, descarada,
ha vingut a acomiadar la tarda;
mirant els turistes,
posant elegant,
lluint net plomatge
movent sols el cap.

L'emmarca el mar blau,
l'emmarca la brisa
i una bella badia
per assaborir el final del dia...

Vora l'aigua

Ens pinta el cel de rosa la tarda,
marxa lent el sol, s'amaga,
veig el mar pla, en calma,
i uns núvols reflexen la última llum...

Es imminent la nit
i l'arxiu de les imatges, 
àgil. Rememora els colors
d'aquests paisatges.

El Vesubi des de molts angles,
les pintures de les villes pompeianes,
els pobles de la Campània,
Sorrento, la Mediterrània, 
i el capvespre serè vora l'aigua.

Villa Arianna

Sala d'escriptura
Villa Arianna
Stabia
Castellmare
Itàlia

Sense assaigs, a Pompeia

No fem assaigs per viure,
actuem directament
sense apuntador, ni xarxa,
ni guió, ni estudi, ni res
més enllà del propi alè.

Anem a pèl
aprenent sobre la marxa,
seguint l'impuls del vent
i les ganes de tirar endavant
amb la mirada enllà, pas a pas.

No ens calen aplaudiments,
tan sols el goig de veure
que amb art, seny, 
feina, sort i lleure
fluïm suaument
passejant pel temps...