Somiar que la nit és aigua,
que la pluja és calma
i els estels paraules.
Que el poema raixa,
que els versos canten
entre la lluna i l’alba.
Que els núvols
són bressols pel mots
i el temps catifa blanca
enjoiada cada jornada…
Com els ous al plat, com el xai al forn, com les peres al vi... poemes al blog... Poesia quotidiana multifuncional. I més. Sense contraindicacions. Autora: Isabel Barriel
Somiar que la nit és aigua,
que la pluja és calma
i els estels paraules.
Que el poema raixa,
que els versos canten
entre la lluna i l’alba.
Que els núvols
són bressols pel mots
i el temps catifa blanca
enjoiada cada jornada…
Litúrgia llumínica,
cel cansat,
núvols tèrbols, cel pinzellat.
Matí de calima i humitat,
brogit al terra, brogit alat,
que aviat la pluja matisarà
amb aigua clara de gotes dansants.
Sublim ventada
i fredor de març,
les frèsies esclaten,
quin goig que fan!
Vermell esplèndid
primaveral,
vida inclosa
a les flors del meu voltant.
contemplant la florida
de les prímules que no esperen.
Esclat de grocs i blancs,
les flors primeres
cerquen llum de dia a boscos i prats
i transparència nocturna a les estrelles.
Remor d’aigua fresca als rierols,
el fred d’hivern ja és record;
triomfa al paradís dels insectes
i de les flors
l’alè càlid més misteriós.
Festa gran al camp,
simfonia de les fades,
aromes nous de dolça flaire
entre pluges, trons i llamps!
Matinar i sentir la brisa humida,
reverenciar la llum solar que filtren els núvols
per vibrar amb els grisos quotidians.
Descobrir reflexes a les façanes,
flors i poncelles als jardins,
brots verds nounats a la figuera
i un seguit de versos inèdits per dir.
Que parlin d’odisees,
d’escalades a muntanyes escarpades
o d’infinits encara per descobrir.
De xarxes, hams, canyes i nanses,
d’esquers brillants mòbils rutilants,
de la pau daurada a mitja tarda
mentre espero el tren per tornar a casa
una jornada freda de març.
De batalles entre fenicis i romans,
de les ruïnes soterrades,
dels vaixells històrics enfonsats
i de viatges lluminosos a Orient Mitjà…
Dia mundial de la Poesia
Brollen els mots
com l’aigua de la font,
brollen els mots,
i quan entren
en contacte amb l’aire
sentim aquella flaire
d’aventures inventades,
de somnis captaires,
de desigs,
de llums dansaires
o de reflexes sense nom,
de moments sublims,
d’esdeveniments reclosos
àvids de quotidià ressò.
Flors i poncelles al món del so,
brots i borrons, poms de colors,
atàvics missatges subtils en joc.
Il•lumina la veu,
és calitxa al cel de la vida,
reclama entitat
i com a protagonista
llueix triomfant la Poesia.
La vinya vora les oliveres,
el camp de blat i els ametllers,
paisatge sota els núvols
una tarda calma de passeig.
Vegetació mediterrània
que ens acompanya
a les postres d’un banquet
entre bassals
d’aigua clara i els garrofers.
Quatre pins,
les atzavares,
l’arc de lluna blanca
penjat al firmament,
flors silvestres als marges
i la brisa entre esbarzers.
Romaní de flor tardana,
aroma dolça d’un hivern
que anuncia primavera
entre esparrecs i fullles d’argent.