divendres, 30 d’abril de 2021

És l’alè

 No és l’aire que percebo a la tarda,

no és la llum que il•lumina els arbres

ni el verd que llueix amb fruïció,

no és el sol que entra pels vidres

ni els núvols que disfressen el món.


És l’alè sagrat de la primavera,

és la veu pausada de cada lloc,

és l’ombra, l’alba, el vespre i el ressò,

és el silenci furtiu que reclama sons,

són els records,

és el desig trenat a l’esdevenir,

és el ball que es genera al cap,

és la pluja que ha de caure

i el reflex que pintarà a l’asfalt.


La remor calmada interior,

les nits que enfosqueixen els límits dels estels,

els boscos que m’esperen,

els camins que he de recórrer abans de l’últim joc...


Tot m’estira, tot m’empeny,

tot gentilment em sacseja fort.