M'emmirallo als teus ulls
com el sol a la duna,
com fa al mar la lluna,
com els espectres al fum.
I si tu un dia vols,
seràs de nou el vent
per dur la meva existència
més enllà del temps.
A cavall del mots
o sent imatge al teu paisatge
aniré endavant,
al teu costat, mai i sempre.
2 comentaris:
El poema, preciós, però en el paisatge de la fotografia no trobo cap bolet; quina llàstima! Hagués estat un post rodó...
Tens raó, Ferran... sempre falta alguna cosa!
Publica un comentari a l'entrada