Entre els mots

Les lleis de la combinatòria,

música i llum entre els mots

que saben parlar de la història

d'una fulla que vola,

de l'evolució del seu color,

del vent que a l'albada la bressola

per llocs mentals cau d'enyor

a terres flonges amb catifa

i boscos caducifolis de la tardor.

La paraula

Luxe vital

al teu abast.

La paraula.

Mots i versos

que són baula

i el fil més transparent

d'una història imaginada,

d'una idea emergent,

de la veu subtil a uns llavis

que ens omplen el món d'alè.

Porta oberta

L'espai es va fer temps

i al terra entrà el cel;

al bell mig de l'aigua, núvols

i profunda brillantor

per emmarcar amb color

el canyís i tot l'entorn.

Quan el toll serà sec,

el camí esdevindrà so

de plana sense tresor

ni porta oberta a un màgic món...

El color del primer fred

Memòria de sol a migdia,

vells verds- ja caducats-,

bellesa mineral que ens transporta

a albades intemporals...

El color del primer fred

Nata (poema sense e i sense i)

Nata a cada onada

surant al gran ball.

Marca la lluna

una dansa, un salt.

Núvols cansats,

sol, sal a mar,

capa abrupta,

soroll ancorat

al gran punt astral.

Torna, torna

cada tarda

una llunyana sardana

amarada al cap.

Tub amb soroll

jugant a la nostra tardor.

Massa salada,

muralla al foc,

natura d'alta dolçor.

Dolça banyada...

***

Som plàncton (sense e)

Participació al 177è joc literari del blog Tens un racó dalt del món

Som amfibis,

som submarins,

som la cadira al batibull

som plomalls sagrats

som l'aigua d'acollida

som trossos amb vida

transformats, som batuts,

som pous foscos i caus d'acull.

Vindrà la pluja,

i l'huracà,

sota un riu així

buscaràs camí.

Complot, voraç batalla,

triomf humit

món amagat,

paradís cap a mar.

Cap sota l'ala,

agafar un tronc surant

i anar-hi anant, anar-hi anant.

Sòbria via, flotació.

Som plàncton, boira o llum,

som natura a prop o lluny.

Lluna al mig de la nit,

foscor a l'onada,

closca a la mort, la fi;

crit mut d'un drac marí.

Silenciada la veu

Sovint, els mots suren cansats,
sovint són llençats contra les roques
i perden l'equil·libri en no parar quiets.

S'embrollen, lletra a lletra,
a l'aiguabarreig de les onades boges,
del vent helicoïdal,
de la boirina oscura sense final.

Fugida la transparència del cristall,
la calma harmònica dels dies plans.
Oblidat aquell reguitzell de paraules fines
per descriure mons de llum i escuma
a uns reductes plaents fora del temps.
Anul·lada la remor i perdut el ritme,
silenciada la veu d'argent.

Comminada, barroerament, a ser absent.