divendres, 1 d’abril del 2011

El més trist poema


Al bell mig del cau fosc

nia el més trist poema

bastit amb brisa de seda,

escrit amb tinta freda de dol.


És el cant exquisit a un record,

és un temps repetit a l'oïda,

és l'absència d'un alè, d'una veu, d'una vida,

és l'eco sord d'una mort.


A la flama encesa de l'espelma,

als pètals tristos de les flors,

al bell mig del cau fosc

nia el més trist poema

bastit amb brisa de seda,

escrit amb tinta freda de dol.


5 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Aquesta "tinta freda de dol" fa mal. Trist però al mateix temps un bon record. M'agrada. Bon poema.
Fins aviat.

Carme Rosanas ha dit...

Un bon poema trist però molt bonic, Isabel.

novesflors ha dit...

Molt bonic. I molt trist. Totes dues coses alhora.

montse ha dit...

Trist, tendre, bonic.....un poema que surt del fons del cor i acull el dolor.

Isabel Barriel ha dit...

Quadern, fa més mal si es queda dins, barrejada amb la sang...


Carme, sovint la bellesa esquitxa tristors.


Novesflors, ambdues són compatibles.

Montse, sort en tenim, atès que els poemes són marcs ideals per a qualsevol estat emocional...