dimarts, 23 de novembre del 2010

Avançar





Avançar per les sendes dels poetes,
marxar a l'aixopluc dels mots
quan les nits són llargues i fredes
i vols convertir la ratafia en ron.


Avançar per les sendes dels poetes,
contemplar la natura que allibera
quan l'escala fa feixuga la pujada
i el fang t'enganxa al passat.


Avançar, marxar,
anar enllà...

7 comentaris:

Mònica ha dit...

A vegades aquest desig d'avançar sense saber per on començar, ho fa més complicat oi?? a mi em passa...

Alyebard ha dit...

Sempre endavant encara que ens costi.

Clidice ha dit...

més que avançar ara m'emociona marxar i deixar enrere tanta misèria

Isabel Barriel ha dit...

Mònica, sempre s'ha de començar pel principi... És una redundància, sí. Però no començarem pel final... Quin garbuig!


Alyebard, i amb aquella alegria...

Clidice, tu és que t'emociones amb tot!

novesflors ha dit...

Caminar a l'aixopluc dels mots és el que més m'agrada. Avancem, doncs.

Rafel ha dit...

Sentir el caliu dels mots quan les nits comencen a ser fredes.

Isabel Barriel ha dit...

novesflors, la força de la paraula...


Rafel, cremar adjectius i sentir el crepitar dels adverbis, fer un festival a la llar de foc i deixar que les espurnes de les conjuncions omplin l'aire d'un vermell efímer a la nit...oh!