Com una pel·lícula
dins d'una pel·lícula.
Hospedar-te a l'Hotel Palmyra
i conviure amb fantasmes
històrics famosos del passat.
Entre parets antigues,
mobles nobles,
el fred de les muntanyes
i quadres exquisits.
Roba de cotó i lli als llits;
la chambre de Charles de Gaulle.
L'staff, escapat del temps,
ara ja sense edat,
orgullós de les tronades catifes perses
i de les litografies d'en Jean Cocteau.
De les fotos sèpia de les ruïnes
i els caps de pedra que s'hi han quedat.
I ara, veig desde la gran sala
les columnes romanes il·luminades
al mig de la nit
tot esperant que arribi l'albada
i m'aixequi el sol
amb dos regals per a la mirada:
lluny, la carena nevada,
i just al davant, les pedres callades.
3 comentaris:
quina envegeta que fas, reina mora!!!!
just el que jo he pensat! quina enveja de veure el que miren els teus ulls... que ho gaudeixis infinitament!
envegeta saneta, oi Montse?
Mònica, em deixes preocupada amb aquest 'infinitament'...
Publica un comentari a l'entrada