Silenci a una duna del desert de Líbia.És la teva veu crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge,
és un toc serè, és pèndol al ritme constant del meu rellotge,
és l'udol del llop ferit al mig de l'espès i fosc boscatge.
És un cant somort, és remor i clam i rebuig de tants malsons...
És la teva veu flassada blanca que no espanta els aligots,
és bandera al vent, és papir del temps, és l'esperit de desert,
és la tradició tribal d'un poble antic amb la pau amenaçada.
Publicat a Itineràncies poètiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada