Al bell mig del cau fosc
nia el més trist poema
bastit amb brisa de seda,
escrit amb tinta freda de dol.
És el cant exquisit a un record,
és un temps repetit a l'oïda,
és l'absència d'un alè, d'una veu, d'una vida,
és l'eco sord d'una mort.
A la flama encesa de l'espelma,
als pètals tristos de les flors,
al bell mig del cau fosc
nia el més trist poema
bastit amb brisa de seda,
escrit amb tinta freda de dol.
5 comentaris:
Aquesta "tinta freda de dol" fa mal. Trist però al mateix temps un bon record. M'agrada. Bon poema.
Fins aviat.
Un bon poema trist però molt bonic, Isabel.
Molt bonic. I molt trist. Totes dues coses alhora.
Trist, tendre, bonic.....un poema que surt del fons del cor i acull el dolor.
Quadern, fa més mal si es queda dins, barrejada amb la sang...
Carme, sovint la bellesa esquitxa tristors.
Novesflors, ambdues són compatibles.
Montse, sort en tenim, atès que els poemes són marcs ideals per a qualsevol estat emocional...
Publica un comentari a l'entrada